El periodisme serà lliure o no serà

Notícies falses, “bulos”, desinformació… Amb l’objectiu d’aconseguir clics, guanyar eleccions, tenir benefici econòmic, circulen en els mitjans un gran volum de notícies que no són certes.

Un exemple molt actual i que ara mateix està operant, ens trasllada a la DANA i la gestió dels seus impactes al País Valencià. Un moment en què, aprofitant la set d’informació de la població, comptes de xarxes socials han difós xifres de desaparegudes que no estaven contrastades, o han generat mentides conspiranoiques sobre què estava amagant o no el Govern. I el mateix amb la recent victòria de Trump, en la que també han jugat un paper important les xarxes socials i sobretot el canal X, del seu amic Elon Musk. L’audiència sembla preferir informar-se a través dels diversos canals de xarxes socials, i a través d’ells les fake news es fan virals sense control.

Altres exemples són les dades inflades d’audiència de la Copa Amèrica, les teories racistes de la suposada “gran substitució” o negacionistes del canvi climàtic que afirmen que fumiguen el cel per evitar que plogui, en són exemples.

A la primera edició de [esc]hola compartida de Som Energia, Som Mobilitat  i Som Connexió, que ha tingut lloc el cap de setmana del 8 al 10 de novembre del 2024, es va portar a terme, entre d’altres tallers i ponències, una taula de debat entorn les fake news i el periodisme.

Aquest article recull les veus de les tres periodistes que hi van participar: Magda Bandera de La Marea, Jesús Rodríguez de  La Directa, i Carme Verdoy de Mèdia.cat – Observatori Crític dels Mitjans.

És encertat dir-ne fake news?

Les notícies falses existeixen des que existeixen els mitjans de comunicació (en les seves diverses formes), però fa poc que s’ha instal·lat l’ús del terme en anglès. Això ja és un debat en si mateix.

En primer lloc, perquè no és un terme innocent: va ser introduït per Trump durant la campanya de la presidència dels EUA l’any 2016, per atacar el periodisme rigorós. Paradoxalment i com dèiem abans, una de les persones que més ha fet per la desinformació. Ens ho expliquen des de Mèdia.cat, l’Observatori Crític dels Mitjans. A mèdia.cat prefereixen parlar de desinformació, ens aclareix Carme Verdoy, que hi treballa de periodista. Desinformar, explica, és “difondre intencionadament mentides o mitges veritats amb el propòsit de manipular l’opinió pública”.

Magda Bandera, del diari La Marea, coincideix en la importància de fixar-nos en la nomenclatura: fer servir el terme “fake news”, descontextualitza i li lleva importància. Cal “parlar de mentides i manipulació, termes que ens refereixen als motius, no només al fet “fals”.

I el periodisme, afirma Carme Verdoy, ha de servir precisament per lluitar contra aquesta desinformació.

Jesús Rodríguez (parlant), Magda Bandera (a la seva dreta), i Carme Verdoy a la ponència “El Periodisme serà lliure o no serà”, a l'[esc]hola. Fotografia: Àngel Garcia

Per què existeix i a qui interessa la desinformació?

Partim de la premissa que la informació no és objectiva i que sempre la rebem situada, segons el mitjà, i les periodistes, les seves idees i línies editorials.

Com ens diu el Jesús Rodríguez, hi pot haver “inèrcies de treball que poden portar a publicar coses no contrastades”, comenta el periodista. I a més “els interessos polítics o empresarials sempre han condicionat la veracitat de les informacions publicades als mitjans”.

Això vol dir que les dinàmiques en els mitjans i la velocitat amb la qual s’hi treballa pot fer que no es contrastin sempre les dades ni les fonts des d’on es fa arribar, i es pot arribar a publicar informació que no és certa.

El problema, però, “és la mentida conscient”, aclareix Jesús: quan hi ha mitjans o persones que es dediquen a publicar informació que és directament mentida, i que a més, això els reverteix en un benefici o rèdit, sigui econòmic o bé polític (o bé més seguidors a xarxes socials!).

I de fet, és aquest el principal objectiu de la creació d’informació falsa o tergiversada: responen a l’interès de manipular l’opinió pública.

Són plataformes web molt característiques, amb un marcat discurs reaccionari i que fomenta discursos d’odi. Jesús de La Directa els descriu com “trinxeres sense cap codi deontològic ni gens d’estima per la professió”. “De fet”, afirma, “funcionen com a gabinets de premsa amb forma de mitjà de comunicació, adscrits a partits com Vox o a grupuscles d’extrema dreta que volen imposar un relat”. Les desinformació que publiquen aquest tipus de mitjans apuntala aquest relat contra l’immigració, contra els drets de les dones, se’n riu de l’emergència climàtica i ridiculitza tota la lluita per la diversitat sexual i de gènere. “Tenen una agenda reaccionària i al servei d’una certa oligarquia empresarial, s’aferren a privilegis que han heretat i la seva missió és que res canviï” o, fins i tot, diu, que la societat contemporània “involucioni” en matèria dels drets humans aconseguits fins ara.

“Les fake news volen manipular l’opinió pública de manera determinada i difondre mentides o mitges veritats. Per tant, si no som capaces de detectar-les i tenir una mirada crítica, podem caure en comprar aquests discursos”, explica la periodista de Mèdia.cat. I que aquests discursos, afegeix Jesús, acabin dibuixant com veuen el món les persones lectores.

Però hi ha quelcom més greu, assegura el periodista de la Directa: “el més greu és l’estigmatització d’amplis sectors de la societat, que acaben esdevenint una mena de sac de boxa d’aquestes pràctiques”. Què vol dir amb això? Ho exemplifica: “les mentides o muntatges contra persones migrants, treballadores sexuals, persones en situació de sensellarisme, es publiquen amb absoluta impunitat”. I això passa, afirma, perquè l’extrema dreta sap que té via lliure per a cosificar aquestes persones i aprofitar-se de la seva precarietat, que ningú contractarà cap advocat per a portar-los a judici.

Per això és tan important “no perdre a mirada crítica, ser capaces de fugir de la sobre informació i confiar en determinats mitjans de comunicació i periodistes que fan periodisme rigorós”, conclou Carme Verdoy.

Quins canals i mètodes es fan servir? El paper d’internet i les xarxes socials

“La desinformació la pot concebre i promoure qualsevol persona, associació o qui sigui que tingui uns interessos determinats. Poden ser institucions, partits polítics o fins i tot suposats mitjans de comunicació”, explica Carme Verdoy.

És difícil escapar-ne, perquè el nostre entorn està ple de canals per on ens arriba informació, i per tant per on també se’ns pot colar la desinformació. Magda Bandera ens en descriu unes quantes:

Una font per on ens arriba la desinformació és el contingut patrocinat, els publireportatges, els anuncis encoberts. És un contingut cada cop més ben camuflat entre les notícies, que “està dissenyat perquè sigui difícil de distingir” de la informació veraç. “És interessant”, comenta la Magda, “veure com els mitjans han anat canviant-ne el nom”, per amagar que, en el fons, és informació que estan publicant a canvi de diners. Les reconeixereu perquè són notícies o continguts que parlen acríticament d’empreses -sovint grans empreses- que necessiten augmentar visibilitat i clients, o un bon un rentat de cara.

El clickbait i el contingut evergreen són un altre terreny fèrtil per a la informació manipulada. Aquestes dues paraulotes fan referència als continguts web pensats per a cridar l’atenció i generar trànsit a les pàgines. És a dir titulars (en el cas del clickbait) i textos (en el cas de l’evergreen) que poden tergiversar els fets per tal de generar-nos curiositat i fer que fem clic als enllaços que ens proposen. Cada clic suma al comptador que farà que la web en qüestió estigui més ben posicionada als cercadors d’internet.

Les xarxes socials són un lloc molt comú on estendre mentides, “perquè és contingut fàcil de viralitzar”, assenyala.

A més, amb la democratització d’internet i l’ús quotidià de les xarxes socials, estem exposades a piles d’informació, i el volum de desinformació que llegim, es multiplica. En aquest sentit, Jesús Rodríguez afirma que “avui qualsevol persona pot crear un mitjà de comunicació i, per tant, la probabilitat que s’intoxiqui la població amb mentides cuinades per interessos obscurs és molt més elevada”.

“El cas extrem”, explica el periodista, són les persones (amb comptes a xarxes socials) o webs que “elaboren informacions falses premeditadament, i que converteixen en armes llancívoles, sabent que tindran gran impacte a les xarxes socials”. Per molt que després ho desmenteixin, el mal ja està fet, i la rectificació no arribarà a ningú.

Fotografia: Àngel Garcia

Com ens podem “protegir”?

“Hem de tornar a aprendre com consumim la informació”, afirma Jesús Rodríguez, perquè el cervell humà “no està capacitat per processar milions d’imatges i dades cada dia”.

Carme Verdoy ens dona algunes claus per a aquest aprenentatge, que és, en realitat un desaprenentatge o un reaprenentatge:

• “en primer lloc, aneu més enllà del titular”, diu. És a dir, llegim la notícia, tinguem curiositat pel fet que explica.
• I continua: “mireu d’on ve aquesta informació”. És important fixar-se si aquella informació l’han publicat més mitjans. Ser conscients d’on s’està publicant, i si és un mitjà de comunicació o no, o si és fiable.
• Altres consells útils poden ser fixar-se en les dates de les notícies que es publiquen, i un cop dins del text mirar si hi ha dades i d’on se suposa que procedeixen.

En aquesta gran tasca de reaprendre, entra també la responsabilitat dels mitjans, assumeix Jesús Rodríguez: “hem d’ordenar l’allau de notícies i afegir-hi els elements indispensables de context que ajudin a entendre un fet concret, acompanyant-ho de veus diverses que despertin l’esperit crític de l’audiència”.

Afegeix Carme Verdoy que malgrat “la precarietat, la manca de treballadores, les presses amb les quals es treballa” en el món del periodisme “juguen en contra del rigor”, “cal fer més periodisme rigorós perquè la desinformació no es converteixi en notícia”.

L’any 2015, des de l’Observatori Mèdia.cat –impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils– es va crear el Mapa de la Censura, que recull incidents que coarten la tasca dels periodistes o que poden restringir la llibertat d’expressió o el dret a la informació de la ciutadania als territoris de parla catalana.

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) també posa a disposició de la ciutadania la possibilitat de denunciar la falta d’honestedat informativa. La queixa o denúncia és avaluada i el consell actua segons les seves competències.

Pel que fa a l’àmbit institucional, tant Magda Bandera, Jesús Rodríguez com Carme Verdoy coincideixen en el fet que ha d’haver-hi accions per evitar l’impacte de la desinformació, sigui en persones concretes o en grups vulnerabilitzats. Proposen la retirada de finançament públic d’aquells mitjans de comunicació que difonen desinformació.

Una altra mesura seria la interposició d’accions judicials quan s’escaigui, com per exemple en casos de difamació o delictes d’odi, o la inversió en educació mediàtica per a col·lectius que no ho tenen tant a l’abast.

Fotografia: Àngel Garcia

L’antídot: el periodisme crític i rigorós

“La gent, a banda d’entretenir-se i observar imatges impactants a YouTube i Instagram busca respostes a preguntes transcendents, i això no ho podrà donar mai la informació brossa”.

Ens trobem en un moment en què el got vessa d’informació, en què patim un bombardeig de notícies, sovint plenes d’imatges impactants i violentes. És cert que el món està així de malament, però quan aquesta informació ens arriba, intencionadament descontextualitzada i desconnectada d’anàlisis estructurals, acaba generant el que el periodista anomena “angoixa informativa”. Un estrès que desencadena en tot el contrari de la informació: fa que, com a autodefensa, vulguem desconnectar dels mitjans, que sentim desafecció per la política i situació del món.

Quan més convé tenir el radar activat és en moments com aquests, molt tensats, ens adverteix Carme Verdoy. Les campanyes electorals, per exemple, o la situació que travessem actualment amb la catàstrofe de la DANA és un caldo de cultiu perfecte per reproduir fàcilment fake news. “És un moment en què l’extrema dreta ha aprofitat per escampar mentides a les xarxes i amb el moment de sobreinformació hi ha qui no s’ha aturat a fixar-se en qui estava difonent segons què”.

Afortunadament, com diu Rodríguez, “no tot és el clickbait”. Convençut, afirma  “que la qualitat també és premiada per les lectores: “continguts ben elaborats, amb alt valor afegit de fonts, documents i testimonis cada cop tenen més recorregut i generen més conscienciació”.

És urgent doncs, una resposta col·lectiva i aquesta ja està en marxa. Des de l’educació s’està treballant a formar una ciutadania crítica en la seva relació amb la informació; des de la tecnologia s’estan desenvolupant eines per identificar i frenar la desinformació; i des del periodisme es reclama una defensa sense escletxes del compromís amb el rigor i el contrast, així com l’aposta per la qualitat. Tot i que aturar l’impacte de la manipulació informativa no serà senzill, amb aquestes eines i una societat més conscient, tenim la capacitat de construir espais informatius més transparents i menys vulnerables a la manipulació. El futur de la informació verídica depèn de nosaltres, i la lluita tot just comença.

Més sobre nosaltres