“Podem frenar el canvi climàtic, impugnant el sistema: calen més accions col·lectives”

Parles de canvi climàtic a la perruqueria? Si a una perruqueria parlem de tot: “de xafarderies del barri, de la teva família i del que faràs per sopar”… Per què no normalitzem parlar-hi també d’un dels problemes més quotidians actualment? Per què no hi parlem de canvi climàtic? 

Des de València, l’ambientòleg Andreu Escrivà ens concedeix una entrevista en línia per parlar del canvi climàtic. L’anècdota que ens explica només començar ens desperta un somriure: ha aconseguit que la seva perruquera li enviï tots els vídeos -a vegades negacionistes- que li arriben. “Em diu: “Andreu, això és de veres”. I jo li explico que no”, com a bon divulgador, especialitzat en el canvi climàtic, s’enduu la feina a tot arreu. I ens convida a fer-ho a totes.

“La gent se’n riu i els sorprèn que parle amb la meua perruquera sobre el canvi climàtic”, diu Escrivà, mig de broma, però la cosa és seriosa, perquè afirma, cal que a molts més àmbits estigui present el tema. La quotidianitat ha d’estar impregnada d’aquest debat, en el que moltes més ens hem d’implicar. 

A Som Connexió també volem fer nostra la tasca de divulgació, de poder sumar accions cap a una presa de consciència col·lectiva. Com a organització un dels nostres principis i valors ètics: som i volem ser telecomunicacions (encara més) responsables.

Una societat poc o mal informada

Però què més s’ha de dir de l’emergència climàtica? Comencem amb aquesta pregunta, perquè pot semblar-nos que només fem que xerrar d’això…

“No és tant que hàgim de dir més coses com que les hàgim de pensar juntes”, respon. Sí, hi ha matèria científica de sobres per actuar contra el canvi climàtic. Hi ha una part de la població interessadíssima en aquest tema… però no és suficient. “Després ixes al carrer i no trobes, ja no la conscienciació, sinó el nivell de coneixements que hauríem de tindre com a societat informada”.

Hi ha qüestions que s’han incorporat en el nostre dia a dia, i això “no passa amb el canvi climàtic”. Amb la crisi econòmica del 2008, per exemple, ràpidament es va incorporar molt contingut a les escoles i a tot arreu se’n parlava. “Amb el canvi climàtic, ens pensem que amb saber què està succeint i que s’hi ha de fer alguna cosa, -que els governs han de fer alguna cosa- ja ho tenim”. 

I realment no és així. Andreu Escrivà reivindica que a la nostra societat “manca cultura científica, manca cultura climàtica. I sobretot manca estendre aquesta conversa a tots els àmbits de la societat.”

“És estrany”, sembla que coincideix l’antropòleg Jason Hickel en aquesta entrevista a La Marea Climàtica, perquè “tothom entén més o menys què està passant, i sap més o menys com solucionar-ho, però res canvia”. I continuarem fracassant en l’intent, diu, fins que no “ens fem càrrec” que la raó d’aquesta inacció és l’estructura econòmica on estem atrapades.

A més, diu Escrivà, parlar-ne molt no serveix si la veu que parla és “unidireccional”, com “un flux de saviesa” irrebatible, amb el que no es pot dialogar. Per fer-nos nostre el relat hem de reflexionar col·lectivament. I, afirma, “que ací és on encara estem encallats”.

Tot i això, hi ha escletxes. Hi ha maneres i hi ha com obrir aquesta conversa. Marina Garcés, en el llibre Nova il·lustració radical (Anagrama) parla del “temps de pròrroga, un temps “que ens donem quan hem concebut, i en part acceptat, la possibilitat real del nostre propi final”. I assegura que hi ha la consciència que el capitalisme va contra la vida, i que la seva premissa del creixement infinit és insostenible.

Alerta greenwashing. Sostenibilitat: una paraula buidada

Garcés apunta que és precisament aquesta presa de consciència col·lectiva que ha fet que s’hagin hagut d’inventar maneres de “neutralitzar l’expressió” amb tot un seguit “d’argúcies terminològiques i ideològiques”.

I explica que va ser arran d’aquesta necessitat que el capitalisme va encunyar i propugnar l’ús de la paraula sostenibilitat, o desenvolupament sostenible: ha estat, des dels anys setanta (Informe d’El club de Roma Els límits del creixement, 1972), “una de les principals estratègies de contenció de la crítica radical al sistema”.

Seguint aquest fil, Andreu Escrivà reafirma que parlar de sostenibilitat té l’objectiu d’apuntalar i sostenir en el temps “un sistema inherentment insostenible, un sistema de producció i consum basat en un creixement perpetu en un planeta amb recursos finits”.

L’ambientòleg identifica dos problemes de l’impacte d’aquest relat promogut per les grans empreses (les transnacionals petrolieres, entre d’altres).

D’una banda, que darrere del concepte del desenvolupament sostenible hi ha una visió economicista de la realitat, “absolutament anacrònica”, que “bàsicament nega els límits físics del nostre planeta” i ho deixa tot en mans del mercat. Un discurs del “ja ens ho farem”: “ja serem més eficients amb energies renovables, ja trobarem la manera d’arribar a la sostenibilitat”.

D’altra banda, considera conflictiu el fet que s’hagi donat a la paraula sostenibilitat una connotació positiva per se. Ho vincula amb el desconeixement sobre qüestions climàtiques i la manca de cultura científica a la societat: “ens venen productes (un cotxe, unes sabates, una samarreta…) com a sostenibles, i pensem que estem salvant el planeta!”. Però seguim consumint recursos, gastant energia.

Això “no vol dir que si algun col·lectiu o empresa li fica el segell de “sostenible” a allò que fa, automàticament siga greenwashing”. “N’hi ha molta gent fent coses positives i treballant molt sota el paraigua de la sostenibilitat”, diu Escrivà. El que cal és desmuntar “el buidatge i la mercantilització sistemàtics de la paraula sostenibilitat”.

Ens passa que “ens hem quedat amb la pota ambiental de la sostenibilitat”. Que un procés sigui sostenible implica també una pota econòmica i una la social. Andreu Escrivà considera que ens hem oblidat de les dues primeres: “comprem camisetes “sostenibles” fetes a l’altra punta del món, en condicions inhumanes. I, tanmateix, estem molt contents perquè el cotó és orgànic”. O comprem sabates fetes amb cautxú reciclat, però no ens preguntem d’on ve la pell de la sabata, i qui l’ha manufacturat. Et sona?

En definitiva, “la sostenibilitat, ara mateix, és una ferramenta al servei del sistema, del productivisme, del creixement. I sobretot, una ferramenta de màrqueting”.

Conceptes alternatius per desmuntar el relat cooptat pel capitalisme

S’ha de recuperar, doncs, el significant del qual la paraula ha estat buidada. Si ara mateix, segons Andreu Escrivà “la sostenibilitat és una cosa buida, que flota en l’ambient i que pots emplenar del que vulgues”, hauríem de començar a pensar en altres termes. Altres conceptes, idees-força que descriguin millor la proposta.

I ell mateix apunta cap a dos criteris que ens permetin trobar les paraules adients. En primer lloc, que aquesta paraula “ni siga cooptable pel mateix sistema que ha pervertit la sostenibilitat, ni puga ser buidada” i, en segon, “que apel·le directament a emocions humanes”.

No es queda aquí: ens fa proposta de terminologies, que considera “no poden ser adscrites a la ideologia creixentista”, i que tenen un “pes específic que les fa difícil de pervertir”:

• Racionament. És una paraula que apunta cap a limitar i repartir el consum de recursos. Segons Escrivà, tot i que és interessant fer-la aparèixer, “pot ser vista d’una manera molt negativa” perquè “remet a una època obscura, indesitjable” (el franquisme i les cartilles de racionament d’aliments per les classes treballadores), i limitadora de la “llibertat”
• Planificació. Un concepte molt més senzill d’entendre, perquè el fem servir sovint: la setmana, les vacances, el treball… ens els planifiquem perquè els recursos que tenim (temps i els diners) són limitats. El problema quan ho traslladem a l’àmbit planetari és que “estem actuant com si tinguérem recursos il·limitats en un planeta amb recursos limitats; i com si tinguérem un temps il·limitat per actuar, quan no és així”.
• Priorització. Una vegada hem planificat, entra en joc prioritzar. Tornant a l’exemple de les vacances, quan viatgem, “haurem de veure unes coses i haurem de deixar fora del pla unes altres: haurem de prioritzar. I ho farem segons “una escala de valors, uns criteris”. L’ambientòleg explica que “com a societat hem de prioritzar col·lectivament, en un esquema de planificació democràtica, que tinga com a objectiu la redistribució i la justícia social”. 
• Decreixement. Fa por oi? Per tranquil·litzar-nos, Andreu Escrivà la dissecciona: el decreixement és, en realitat “una planificació per reduir de manera democràtica i justa el consum de recursos i materials”. No tothom ha de reduir el mateix volum de consum: qui consumeix més energia i recursos (països, empreses i persones) haurà de disminuir-lo, però hi haurà qui continuarà consumint perquè el seu accés a recursos és limitat actualment, i, per tant, el seu consum és insuficient per viure bé. L’avantatge innegable d’aquest terme és que el capitalisme mai se l’apropiarà, “perquè el capitalisme o bé creix o bé col·lapsa”.

Per acabar, l’ambientòleg fa èmfasi en recuperar aquestes paraules sempre (“sempre, sempre!”) des d’un vessant humà.

Lluny d’una priorització o planificació “que busque l’eficiència o altres paràmetres determinats a través d’un simple algoritme”, aquestes han d’estar “basades en el benestar humà, la felicitat, les cures, la salut”. Tenir com a punt de partida i d’arribada la vida bona, el buen vivir. “Jo crec que allí és un ens hem de dirigir”, conclou.

“Encara no és tard” per posar en marxa les utopies

Per poder fer possible aquesta afirmació, que encapçala el primer llibre de l’autor,”el primer és creure-se-la”. La temperatura al planeta ha pujat entre 1 i 1,3 °C… però encara queda molt per arribar als 4 graus! Al nostre país hem perdut marjals, boscos, zones costaneres, patrimoni… “Hem perdut molt, però queda molt més per salvar del que hem perdut!”, exclama Escrivà. “El que hem de convèncer-nos és d’això”. I després hem de veure com fer-ho operatiu. 

En el seu llibre anterior (I ara jo què faig?, Sembra llibres) apareixen molt les utopies i les distopies, l’autor hi parla molt d’imaginar. Potser fruit d’una experiència col·lectiva com va ser la COVID, o de què ja s’estava parlant d’això des de diversos àmbits, “en la nostra generació està molt present la narrativa i la preocupació, entorn el futur”. 

“M’he adonat que ens calen utopies realistes, que es puguen tocar”, que calen més utopies possibles d’assolir, que ens empenyin a caminar. S’acosta així a la mirada de Layla Martínez, que fa un recull d’experiències utòpiques (de “mons millors”) a Utopia no es una isla. I també a la de Marina Garcés quan parla del “present pòstum” ens porta a pensar en un futur que ja estem transitant com un al·licient i imperatiu a actuar. 

Què millor que parlar de possibilitats utòpiques fent-ho des de les realitats que més coneixem i ens estimem? Andreu Escrivà ho fa, i ens apropa a la seva ciutat, posant-nos exemples d’utopies tangibles del seu territori. A les que sou de València o la coneixeu, potser us sonaran. I si no, podeu intentar imaginar-vos exemples semblants dels llocs d’on sou o que us són casa.

Una és el jardí del riu Túria de València que segons el Plan Sur, desenvolupat durant el tardofranquisme, anava a ser una autopista de cotxes, i, que com explica la historiadora Aitana Guia a La rebel·lió dels vianants, va acabar sent un parc públic verd. I l’altra l’albufera, una zona humida d’importància internacional, Parc Natural, que en algun moment va tenir prevista ser drenada i convertida en port esportiu.

“Això eren distopies i de sobte, ara hi tenim utopies”. I són “les que ens donen la força per anar continuant, perquè si ens esperem que es materialitzi un tipus d’utopia a gran escala, la veiem tant impossible que no paga la pena”. I alhora, si hem de fer-ho soles, en algun moment desistirem. Aquest “encara no és tard” no l’hem de pensar des de les accions individuals –que sempre sumen- sino de les col·lectives que són les úniques que transformen. 

Unes altres telecos per aquest planeta

Que algunes parts de la nostra realitat puguin tenir un impacte transformador pot animar-nos, com diu Escrivà, a ser conscients que existeix la possibilitat de salvar la Terra. Citant el seu llibre afirma que la Terra “és l’única casa que coneguem, i paga la pena fer l’esforç que siga per salvar-la”, 

Nosaltres ens fem nostre aquesta afirmació, i volem aplicar-la des del nostre sector. Estem convençudes que unes altres telecomunicacions són possibles, i decidides a fer-les reals. Unes telecomunicacions que contribueixin a escampar aquesta consciència col·lectiva i difondre una pràctica que tingui un impacte positiu en la transició ecosocial. Per això volíem saber l’opinió de l’Andreu.

Escrivà considera que les telecomunicacions tenen molt a fer, i ho poden fer. I anomena tres eixos d’actuació:

• En l’impacte ecològic “hi ha molt marge per millorar”. Les telecos, sobretot, que tenen una gran “petjada” pel que fa a emissions de carboni, i també en l’extracció de materials per a fabricar aparells tecnològics. Per tant, qualsevol entitat pública o privada d’aquest àmbit “té molt camp per recórrer”. Així ja ens hi podem posar!
• L’organització. Que l’entitat que dona servei tingui i actuï des d’uns objectius clars és important. Aquesta manera de fer diferent ha de poder impregnar també treballadores i sòcies o usuàries “que poden actuar de disseminadores d’aquestes idees. Si les treballadores d’Apple estan tan contentes de treballar-hi, hem de tindre orgull de ser part d’una cooperativa que no explota o que no busca el benefici, conscient del seu impacte en el territori i les persones!”
• La responsabilitat en la difusió de missatges. Al cap i a la fi, les empreses de telecomunicacions, són “les que fan possible el món digital que està present d’ençà que ens alcem fins que ens adormim”. A través del qual ens arriben missatges negacionistes del canvi climàtic o que fomenten els discursos d’odi. En aquest marc, les empreses han de poder prendre partit, i trobar la manera de combatre la desinformació, o “de no ser un canal ni donar suport a eines de desinformació que tenen el seu lloc en els canals digitals”.

Andreu Escrivà ens interpel·la a Som Connexió: “Esteu en una posició incòmoda, perquè no sou els responsables de que això es difongui a través una connexió vostra”, però pot passar. I, continua, “s’ha de trobar una forma de fer aquesta activitat d’una forma conscient i responsable”. “Modular i restringir els discursos d’odi i la desinformació climàtica”, diu, ens pertoca com a societat. “Les empreses de telecomunicacions soles no ho poden fer, però tampoc se n’han de quedar al marge”.

Anem a fer-ho! 

Sembla que el canvi climàtic va més de renúncies que d’accions. “Això és de veres”, reconeix Escrivà, però afegeix: “és una perspectiva eurocèntrica, de persones amb un cert privilegi”. 

L’Àfrica emet el mateix CO₂ que tota la indústria d’aviació mundial, un 4-5% del total de les emissions mundials. A una persona dels 800 milions que hi viuen no li pots dir “va de renúncies, això del canvi climàtic”, perquè no té més renúncies a fer. En les darreres dècades, a més, com assenyala l’estudi de l’economista Lucas Chancel el 2020, la classe social també determina les renúncies que ha de fer. El capitalisme ha desenvolupat societats tan desiguals, que les emissions de CO₂ que emets depenen depèn ja no del país on has nascut sinó de la classe a la qual pertanys.

És a dir, els EUA han de baixar emissions. Però ho han de fer els poderosos i rics dels EUA, no totes les regions o municipis per igual.

S’ha de parlar, doncs, de renúncies per interpel·lar els rics, a les empreses. Però Escrivà, per la resta, ha trobat un concepte més engrescador. Us l’expliquem!

L’ambientòleg ens posa sobre la taula la idea de “fer un canvi cultural”, un canvi de sistema de valors. Si parlem de renúncies continuem en el marc en el qual “jo vull fer un viatge en avió, tinc dret a fer-lo, els diners i el temps, però renuncie perquè soc super guai i vull salvar el planeta”. En canvi, podem preguntar-nos: “a mi em cal anar a aquest lloc? Hi ha una cosa més prop? Hi puc anar en tren? Conec tot el que tinc a prop?”. Així no estem renunciant a res, sinó que estem escollint gaudir d’un altre tipus de vacances.

I això amb moltes apostes: canviar el paradigma de transport dins les ciutats, “perquè els volums de diòxid de sofre i nitrogen que ens estan matant”, menjar menys carn per un benestar humà però també animal i del planeta, etc.

Andreu Escrivà assegura que és possible, i que no sempre és fàcil, però. “Amsterdam no ha sigut sempre Amsterdam com la coneixem. Als anys 60 estava plena de cotxes”, l’exemple és clar. Actualment, les seves habitants no pensen que hagin renunciat al cotxe: “pensen que viuen en una ciutat més amable, més saludable, amb millor qualitat de l’aire.

I conclou: “no és anar cap endarrere, sinó avançar cap a una vida distinta, construir una altra manera de ser humans al segle XXI, assumint la nostra responsabilitat -perquè vivim en un país ric independentment del nostre nivell de renda!-: hem de lluitar perquè estructuralment es facin moltes transformacions.”

“No se’ns acudeix millor manera d’acabar”, confessem a l’Andreu Escrivà quan ens respon la darrera pregunta d’aquesta entrevista. El seu to proper i les seves habilitats pedagògiques ens deixen sense gaire cosa a afegir. I amb molta energia per posar-nos fil a l’agulla, i fer juntes el tros que encara ens queda per recórrer cap a una transició ecosocial justa que ens permeti, col·lectivament, aturar el canvi climàtic. 

En el nostre cas, des de l’àmbit d’unes telecomunicacions conscient i transformadores!

Related Posts