Com impacten els nostres mòbils al Sud Global?

Acabes d’arribar a aquest article. Potser hi has arribat de casualitat a través del teu cercador, o potser te l’ha compartit un amic… sigui com sigui el més probable és que l’estiguis llegint a través del teu smartphone.

Abans de continuar llegint, fes una cosa: mira’t bé el mòbil. 

Mira-te’l per davant i per darrere, i de dalt a baix. Sent el seu tacte suau. Analitza el seu pes en el palmell de la mà. Tanca els ulls i intenta imaginar-te els complexos circuits que el travessen per dins.

Com hi han anat a petar tots aquests elements a dins seu? Qui els ha acoblat dins aquesta carcassa de plàstic tan suau al tacte? I sobretot, d’on han sortit?

Avui volem posar una mica de llum a totes aquestes qüestions. 

Aquesta és la història del vostre mòbil. 

El coltan i les terres rares

A més de necessitar energia per funcionar, el mòbil també s’ha de fabricar. I per a fer-ho s’utilitzen materials (metalls i minerals) que tenim des de fa 4.500 milions d’anys al planeta, i són molt escassos en la natura. Alguns d’aquests són el coltan, el cobalt, o les anomenades “terres rares”, imprescindibles pel funcionament dels smartphones i altres dispositius mòbils portàtils com ordinadors, tauletes o càmeres (i també cotxes elèctrics o satèl·lits artificials!).

“Terres rares” és com s’anomenen un conjunt de 17 minerals que, tot i ser força abundants es troben dispersos a tot el planeta, en poca concentració i barrejats amb altres elements. Això fa molt difícil i costosa la seva extracció.

Un altre material molt utilitzat és el coltan. 

Segurament n’heu sentit parlar. Però, què és? La mateixa paraula ens ho explica: és l’abreviació dels noms dels minerals columbita i tantalita. Per tant és una barreja de dos materials, que en realitat tenen una composició i aspecte molt semblants (gris fosc, metàl·lic). Totes dues contenen tàntal (Ta a la taula periòdica), la principal raó per la qual el coltan és tan preuat.

El tàntal serveix per fabricar condensadors: elements que permeten emmagatzemar l’energia i minimitzar el tamany dels aparells. També per elaborar xarxes de fibra òptica (per connectar-nos a internet) més ràpides i eficients. És a dir, està present en quasi totes les activitats que fem diàriament. 

El que no fem cada dia és pensar en com han arribat aquests materials als nostres mòbils: s’extreuen del sòl, per tant a través de l’extracció en mines. I les persones que hi treballen estan en condicions d’explotació i en molts casos de treball infantil. UNICEF i Amnistia Internacional han denunciat en diversos informes i articles que al Congo hi ha més de 40.000 menors treballant en mines (tant de coltan com d’altres minerals, per exemple, del cobalt) i desenes d’aquests hi moren cada any.

A més, el que s’extreu d’aquestes mines no es menja, tampoc va a una fàbrica al país d’on s’han extret, on es processin o s’elaborin els condensadors o els mateixos dispositius. És a dir, la mineria no reverteix en l’economia del territori. El benefici va per les grans potències mundials.

Quant contamina fabricar el teu mòbil?

Cal parlar també de l’amenaça que suposa per al planeta l’extracció de coltan i altres terres rares:

• L’elevat consum d’aigua per l’explotació minera i la neteja dels minerals (i que acaba contaminada).
• El gran volum de residus que genera refinar-los: per refinar una tona d’elements rars calen 75.000 litres d’àcid (com tenir uns 150 jacuzzis plens d’àcid) i 1 tona d’element radioactiu.
• L’energia intrínseca (o grisa): que és el percentatge d’energia que consumeix un dispositiu en allò que no és el seu ús (principalment la seva producció). En un mòbil és quasi el 80%. 
• El transport dels minerals i per la comercialització dels aparells és d’un 17% del consum d’energia.

Així, la petjada mediambiental dels aparells electrònics, que molt sovint s’etiqueten com a sostenibles o “verds” perquè no emeten CO2 a l’atmosfera, és igual de gran (o més encara) a causa de tota la contaminació que genera el procés previ al seu ús.

Sembrant conflictes internacionals

Fins aquí hem vist l’impacte ambiental i territorial en l’extracció de minerals i metalls necessaris per a fabricar els nostres dispositius mòbils. És un fet que estem exhaurint les reserves d’aquests materials mil·lenaris per fabricar coses que duren uns mesos o com a molt, anys. Però és que a més, fer-ho s’emporta la vida de moltes persones.

Perquè per recollir coltan, es sembren guerres.

Quan esclaten conflictes armats, o quan en tenim notícies a través dels mitjans, parem-nos a entendre’n bé les causes. Si aprofundim en quins interessos s’hi estan disputant, sovint veurem que darrere hi ha una lluita pel control dels recursos naturals. 

I els recursos que ens ocupen no són una excepció. Pel que fa a la mineria de materials per a tecnologia puntera, l’exemple més conegut és la República Democràtica del Congo. Allà és on hi ha la majoria de reserves de coltan del món (80%). 

El mercat del coltan és petit -de moment-: va facturar el 2018 uns 300 milions d’euros. I precisament aquest és el problema: la producció anual de coltan no dóna l’abast. Se’n venen 1.800 tones l’any, mentre que en el mateix lapse temporal es venen uns 1.600 milions de telèfons mòbils. Aquest fet tensiona encara més els territoris on hi ha sòl ric en aquest mineral.

No és casualitat, doncs, que hi hagi uns 120 grups armats que es financen amb l’extracció d’aquest. Com? Prenent el control de les mines, explotant-les de manera il·legal, sense respectar els drets humans, i cobrant impostos pel trànsit del producte extret.

I sabeu qui ho permet? Espòiler: Occident.

Els estats del Nord Global, en concret, empreses multinacionals com Nokia, Alcatel, Siemens o Ericsson compren la producció de coltan a través d’intermediaris. És a dir, paguen a aquests grups grans quantitats de diners tot i saber que així estan alimentant la guerra a la RD del Congo.

Una guerra crònica des de 1996, que ha deixat “més de sis milions de morts, dones violades, nens soldat, i milers de persones desplaçades”. Hi ha, segons Amnistia Internacional, diversos factors, que fan que aquest conflicte bèl·lic hagi esdevingut “permanent”. 

• els interessos econòmics al voltant dels valuosos recursos naturals que hi ha, 
• les tensions ètniques (fruit de la imposició de fronteres artificials per part dels estats-nació colonials sense respectar la diversitat dels pobles que convivien)
• el tràfic d’armes per abastir els grups armats 
• una justícia poc efectiva que fomenta la impunitat

D’aquest cas en podem extreure un patró que es repeteix en altres països, com Angola, Burundi, la República Centroafricana, Ruanda, Sudàn, Tanzania, Uganda i Zambia. Molts d’aquests estats, tot i no haver-hi explotació minera, són llocs de pas del mineral ja extret, o llocs on es neteja i prepara per a l’exportació. En especial Ruanda i Uganda, que s’han estat lucrant venent el coltan i altres minerals, interferint en el conflicte (per sostenir-lo), i venent el producte a preus inflats.

El Congo no és l’únic exemple de les greus conseqüències de la mineria en el territori. La Xina és el país on més quantitat de terres rares es produeix: més del 90% del total mundial. I vora el 70% d’aquestes provenen de mines a Mongòlia Interior. En concret de la mina de Bayan Obo, de la qual depenen la meitat de les tecnologies avançades del món. Així mateix, és una de les zones més contaminades del món. 

Les empreses xineses que en gestionen l’explotació acaparen les terres de les poblacions properes, provocant desplaçaments forçats, i greus afectacions a la salut a causa de la contaminació.

I els residus…

Quin recorregut fan aquests minerals, un cop extrets? 

Un cop surten els materials de la mina es porten a processar, en la majoria de casos a Xina, i allà on es converteixen en els dispositius mòbils. De la Xina passen a Europa. Allà els utilitzem i, “gràcies” a la  obsolescència programada, de la que us parlàvem en aquest article, i les constants novetats que el mercat ens ofereix, al cap de dos o tres anys, els haurem llençat per a comprar-nos-en un altre.

On els llencem? I on van els residus? Són dispositius amb elements tòxics i que no s’han dissenyat per ser reciclats.

A que no t’ho imagines? Bingo! Els residus els tornem a enviar a l’Àfrica. 

És a dir, els territoris d’aquest continent, mentre són devastats per les explotacions mineres que serveixen per fabricar els nostres mòbils, estan servint d’abocador per les restes dels dispositius (recordem, molt contaminants!) que ja no utilitzem.

Literalment, algunes poblacions han esdevingut abocadors. El més gran (i també el més contaminant) del món és a la ciutat d’Acra, a Ghana. És el barri d’Agbogbloshie, d’unes 10 hectàrees d’extensió, on hi viuen 40.000 persones. Tot de residus tòxics que es desprenen de les deixalles tecnològiques que s’hi llencen, que van a parar a més al riu que travessa la zona; o de la crema del plàstic per obtenir metalls reutilitzables (per vendre’ls) que contamina l’aire fins a fer-lo irrespirable i font de moltes malalties respiratòries.

Això passa tot i que ja fa més de 40 anys que la UE va prohibir l’enviament de brossa tecnològica a tercers països. Però si seguim fabricant i consumint aparells, és obvi que caldrà trobar un lloc on llençar-los, lluny de la nostra mirada. 

Perquè malauradament “encara és més barat portar aquests minerals de la mina” per a fabricar nous aparells “que no pas reciclar-los dels aparells vells”, com afirma Joaquín Proenza, professor de mineralogia de la Universitat de Barcelona, en aquest interessant reportatge.

A més, sota la premisa de la transició ecològica (canviar l’ús de combustibles fòssils per fonts d’energia renovables), seguim depenent de l’extracció minera. En lloc de carbó i petroli que emeten CO2, extraiem materials com el coltan, el cobalt i les terres rares per fer plaques solars, cotxes elèctrics i mòbils més potents… i seguim contaminant i generant residus.

Què podem fer-hi nosaltres?

Com veiem, no hi ha encara una ruta de reciclatge pels components dels aparells tecnològics. 

Però sí que es pot incidir en la manera en com es fabriquen. Si es fan canvis en la memòria (circuits integrats), es pot aconseguir reduir, per exemple, les emissions de C02. Hi ha marques que aposten per mòbils més sostenibles i ètics. L’exemple més clar i coherent és fairphone. Però la responsabilitat i la consciència tenen un preu, i en aquest cas és molt car!

Estem cansades, a més a més, d’apel·lar constantment a la responsabilitat individual per reduir el nostre impacte. Sí, com a usuàries podem comprar de manera conscient, podem reduir el nostre consum, podem reciclar i reutilitzar. Però no n’hi ha prou si les empreses segueixen extraient minerals, produint i venent productes que els contenen.

Cal mirar més amunt, cap aquelles institucions (grans corporacions, governs, òrgans reguladors internacionals…) on sí poden actuar de manera massiva, anant a l’origen: l’extracció i el model de consum.

El gener de 2021 la Unió Europea posava en marxa la prohibició dels anomenats “minerals de conflicte” (“conflict minerals”, també anomenats “minerals de sang”) que té la intenció d’aturar l’exportació a Europa d’estany, tàntal, tungstè i or, els quatre materials amb més risc de “finançar conflictes armats o d’extreure’s mitjançant treball forçat”. 

Els països afectats per la normativa són aquells “els recursos naturals dels quals inclouen minerals que tenen una gran demanda a nivell local, regional o mundial” i els que “pateixen conflictes armats, un estat de postconflicte fràgil”, o que es considera que tenen “una governança feble o inexistent” o s’hi perpetren “violacions sistemàtiques del dret internacional”. 

Amb això es pretén evitar que es perpetuïn les vulneracions de drets humans en l’extracció de minerals, mentre que es vol garantir l’estabilitat econòmica de la zona.

La regulació europea beu de la llei Dodd-Frank, aprovada el 2010 als Estats Units. La llei obliga les empreses nacionals a garantir que les matèries primeres que es fan servir per fabricar dispositius mòbils no venen del cor de conflictes armats.

Tot i que és molt important i molt més efectiu que l’actuació sigui a nivell macro, mentre no hi hagi innovacions tecnològiques que facin més viable el reciclatge, ni cap actuació a gran escala, és clau el canvi d’hàbits en el consum. I en aquest àmbit hi ha microaccions que nosaltres podem fer:

• D’una banda, podem directament consumir menys telecomunicacions i fer servir menys aparells. En aquest text ens preguntàvem, però, si estem disposades o som capaces de fer-ho. I en aquest altre us proposàvem 8 consells útils per a aconseguir-ho.
• Podem evitar comprar nous dispositius: reparant-los o comprant-los de segona mà (reacondicionats). 
• I també podem aprendre a reparar nosaltres mateixes els nostres aparells, reapropiant-nos dels coneixements tecnològics per combatre l’obsolescència programada. Per exemple, participant de les trobades de Restarters.

Related Posts