Tarifes
Persones sòcies 8.712 Contractes 19.291
Vols que et truquem?
skip to Main Content

L’obsolescència programada del teu telèfon mòbil

  • Som Connexió

Ja fa uns quants anys que es parla de l’obsolescència programada. Potser sou de les que vau descobrir el concepte arran del fantàstic documental Comprar, tirar, comprar de Cosima Dannoritzer

Aquest documental, entre altres coses, explicava com les impressores, de cop i volta i de forma incomprensible, deixaven de funcionar i com els serveis tècnics et donaven llargues i et deien que era més barat comprar una impressora nova que arreglar la teva… i així totes passàvem per caixa per poder tornar a imprimir. 

D’això se’n diu un negoci rodó, i no precisament per les consumidores, i, molt menys, pel planeta.

A poc a poc hem anat descobrint com aquest fenomen està més estès del que pensàvem i els nostres telèfons mòbils no se’n salven.

De fet, segons un estudi de l’OCU publicat l’any 2020, els telèfons mòbils són els dispositius que més s’espatllen, encapçalant el rànquing i passant per davant de les impressores. 

Els principals motius que ens aboquen a haver de comprar un nou mòbil són els errors en el sistema operatiu, les avaries de la pantalla i de les bateries. Que aixequi la mà qui no ha patit algun d’aquests problemes… o més aviat tots.

Com funciona l’obsolescència programada?

Segons la Wikipedia, l’obsolescència programada és aquella planificació i programació preestablerta per tal que un dispositiu tecnològic deixi de funcionar al cap d’un temps determinat per la persona o persones que l’han dissenyat. En altres paraules, programar la data de caducitat dels nostres aparells. 

Amb quina finalitat? Fàcil: que els descartem i en comprem de nous encara que la seva vida útil pogués ser molt més llarga. 

El negoci és perfecte, ja que cada pocs anys ens “trobem” amb la necessitat de renovar els nostres mòbils, les nostres impressores, els nostres ordinadors i fins i tot, les nostres neveres. Sabeu que les neveres d’abans podien durar perfectament 20 o 30 anys?

Aquest fenomen tan poc ètic té dues formes d’aplicar-se:

1. Per un costat tenim productes que estan dissenyats premeditadament per fallar al cap d’un temps determinat. Aquest espai de temps el determina el fabricant, assegurant-se així que en poc temps necessitaràs tornar a invertir per comprar un nou producte tecnològic.

2. Per altra banda, trobem dispositius que, sense estar programats per fallar, queden obsolets a causa de l’evolució tecnològica. Això no passa de forma casual: els fabricants de productes tecnològics manipulen el software per fer-lo incompatible amb dispositius antics. Així, trobem dispositius que per prestacions podrien suportar el funcionament d’aplicacions que, per estar manipulades, resulten incompatibles amb versions antigues.

Aquesta darrera situació és la que afecta més els nostres telèfons intel·ligents.

Les cada cop més temudes actualitzacions tant de sistemes com d’aplicacions solen comportar més maldecaps que alegries. Abans rebíem aquestes actualitzacions com a millores de les aplicacions, i, en canvi, ara creuem els dits perquè l’aplicació continuï funcionant.

Moltes d’aquestes actualitzacions anul·len les versions anteriors o, en el millor dels casos, alteren el seu funcionament, tot i que podem mantenir algunes utilitats. Altres vegades, senzillament, resulta incompatible continuar utilitzant-les.

Aquesta situació fa que moltes usuàries es plantegin canviar de dispositiu i adquirir un amb un sistema operatiu més nou o més potent per tal de poder continuar utilitzant aquelles aplicacions que li són útils, per la seva feina o pel seu oci.

Un altre dels hàndicaps de tenir un dispositiu antiquat és que el sistema comença a presentar errors de seguretat que comprometen la privacitat de les dades que el nostre dispositiu emmagatzema.

És fàcil caure en aquesta temptació (i fins i tot en alguns casos podem parlar de necessitat) i entrar a la roda del consumisme tecnològic infinit, ja que sempre estarem obligades a adquirir nous productes per mantenir prestacions o utilitats. 

Aquesta pràctica no només afecta les nostres butxaques, sinó que té un impacte mediambiental brutal de dos vessants: per una banda la quantitat de rebuig tecnològic que es genera i per l’altra l’impacte sobre els territoris d’explotació dels materials necessaris per la fabricació de nous dispositius. 

A més, hem de recordar que l’explotació de certs materials escassos per fabricar els nostres dispositius en molts casos també genera forts conflictes econòmics i armats.

Podem fer alguna cosa per allargar la vida del nostre terminal?

És difícil fer propostes o donar consells sobre com esquivar l’obsolescència programada, ja que és un problema que té l’arrel, no tant en el desig del consumidor sinó en les pretensions del fabricant.

Respecte al sistema operatiu, és imprescindible que apliquem les actualitzacions sempre que el sistema ens ho demani per evitar escletxes de seguretat, però com hem dit abans, arribarà un moment que el nostre dispositiu no podrà sostenir l’actualització per incompatibilitat.

Si disposeu d’un mòbil Android i teniu una mica de traça, podeu recórrer a la instal·lació de ROMs personalitzades que eviten l’obsolescència generada per les actualitzacions i, fins i tot, milloren el rendiment global del telèfon. Una Custom ROM és una versió modificada (o bé creada de 0) del sistema operatiu original del mòbil. És creada per la comunitat d’usuaris de forma altruista i sovint es basa en AOSP, la versió de codi obert d’Android. 

Si voleu saber com instal·lar una ROM podeu consultar aquest article on explica tots els passos de forma detallada així com els punts forts i febles del seu ús. 

També podeu optar per reiniciar el vostre dispositiu i instal·lar un sistema operatiu de codi lliure (per exemple ArrowOS o Lineage). Això us permetrà accedir també a aplicacions de codi obert que no segueixen les lògiques del mercat tradicional, i, per tant, queden alliberades de l’obsolescència programada com a tal.

I les administracions… fan alguna cosa?

Com a consumidores, ser conscients que formem part d’una roda de consumisme sense escrúpols que prioritza els beneficis de les grans empreses per davant dels valors socials i mediambientals ens emprenya, no és per menys.

Algunes administracions, davant d’aquest despropòsit, s’han proposat establir legislacions més exigents amb els fabricants.

El Parlament Europeu, el 2020, va aprovar la resolució sobre el “dret a reparar” que estipula una sèrie de condicions que faciliten la reparació dels productes espatllats. Per exemple, l’obligació pels fabricants de proveir de manuals de reparació i peces de recanvi dels seus productes durant 10 anys.

No obstant això, aquesta llei té escletxes importants, ja que no obliga a proveir les consumidores, sinó que permet oferir aquestes possibilitats de reparació a empreses professionals, evitant així que s’imposi la cultura empoderadora del “do it yourself” (fes-ho tu mateix).

Una altra mesura en aquesta llei és l’obligació per part de les empreses d’indicar la durabilitat i facilitat de reparació dels seus productes. França ha estat pionera en aquest aspecte amb una llei que obliga a posar en smartphones i portàtils una etiqueta amb una puntuació de l’1 al 10 que indica la possibilitat de reparació del producte.

Però de nou, ens trobem amb una victòria a mitges, ja que la Unió Europea no estipula una forma concreta i universal d’etiquetatge, sinó que deixa en mans dels governs nacionals la decisió de com i quan implementar aquestes mesures.

Per contra, empreses com Apple fan passes endarrere tot declarant obsolets els models antics d’iPhone o atemorint els consumidors tot afirmant que amb la reparació per compte propi pot malmetre els dispositius.

El meu mòbil s’ha quedat obsolet, ara que puc fer?

El primer que cal fer és reciclar o donar el mòbil espatllat per tal de minimitzar l’impacte ambiental dels residus. En aquest article us explicàvem com podeu reciclar els vostres dispositius.

Un cop fet això, a l’hora d’adquirir un nou dispositiu, a Som Connexió recomanem dues opcions. 

Si comprem dispositius de segona mà (reacondicionats), estarem ajudant a allargar la vida útil d’aquests dispositius. És veritat que els dispositius reacondicionats antics tenen els mateixos problemes d’incompatibilitat davant les actualitzacions, però almenys estem combatent l’obsolescència basada en el desgast físic. 

L’altra via és adquirir dispositius d’empreses que no basin el seu model de negoci en l’obsolescència programada. La realitat és que encara són poques les empreses de l’àmbit tecnològic alineades amb els valors de la sostenibilitat i que fugen d’aquesta obsolescència. 

En el cas dels mòbils tenim els Fairphone, que tenen el hàndicap de no ser, precisament, opcions econòmiques. Tot i això, hem de pensar amb una altra lògica: si el dispositiu té una major vida útil, a la llarga ens estalviem els diners que gastaríem adquirint un nou dispositiu.

I tu, tens cap altra idea per combatre l’obsolescència programada?

Back To Top