Tarifes 
Vols que et truquem? 
L’addicció al mòbil en l’adolescència. Conseqüències i eines per prevenir-les
Una de les primeres accions que fem la gent adulta quan sona el despertador – o el que és el mateix, l’alarma del mòbil- és un primer scroll de reconeixement: missatgeria instantània, correu i xarxes socials.
Tot en ordre, o no, però engeguem el dia mirant la pantalla. Ens sorprèn que els nostres fills i filles adquireixin aquest hàbit?
A les famílies, sobretot si la canalla ha arribat a l’adolescència, els preocupa amb escreix la relació que estableixen amb les tecnologies i més concretament amb el mòbil.
“Són addictes!”, diem, sovint a la lleugera, sense ser molt conscients què implica patir una addicció reconeguda com a tal.
Nomofòbia, una fòbia o una addicció?
De fet, tècnicament, encara no existeix una addicció a internet, al telèfon o a les xarxes socials descrita per la comunitat psiquiàtrica (sí que està reconeguda l’addicció als videojocs).
Tot i que l’addicció no està reconeguda, els i les professionals parlen de la nomofòbia, de l’anglès “NO-MObile-PHOBIA”, que es defineix per una por irracional a estar sense telèfon.
Però té sentit parlar de fòbia a no tenir amb nosaltres un element que ens genera gratificació instantània? No és exactament aquesta la definició d’una addicció?
A Som Connexió creiem que cal parlar sense embuts i dir les coses com són: el mòbil genera addicció, i tot i que moltes adultes també en depenem en excés, les i els adolescents són qui tenen més tendència a veure’s afectades. També són el grup que pot patir-ne unes conseqüències més greus, a causa del punt del procés maduratiu en el qual es troben, i en el que l’entorn els influeix de manera més intensa.
I és que segons alguns estudis com Consumir, crear, jugar. Panorámica del ocio digital de la juventud de la FAD, els adolescents s’estan una mitja de 7 hores diàries a l’entorn digital.
La realitat és que ja són molts els pares i mares que han acudit als serveis de salut amb una gran preocupació i sense saber què fer. I diversos hospitals ja han habilitat serveis especialitzats en aquesta problemàtica.
És evident que la cosa va de debò. Però per què passa?
Què succeeix als cervells de les i els adolescents per desenvolupar aquesta addicció?
El sistema de la recompensa variable
Fa segles que es coneixen els efectes addictius dels jocs d’atzar, però no va ser fins a la dècada dels 50 que el científic B.F. Skinner li va donar una explicació racional i un nom científic a aquest fenomen.
El que Skinner va descobrir s’hauria d’explicar a totes les escoles i també els adults ho hauríem d’entendre i assimilar. Parlem del “sistema de la recompensa variable”.
Aquest efecte es produeix al nostre cervell quan, per exemple, juguem als jocs d’atzar, i s’explica a nivell evolutiu. Segons els experiments realitzats per Skinner, quan realitzem una acció i obtenim una recompensa per fer aquesta acció, el nostre cervell dispara una dosi de dopamina, també coneguda com l’hormona de la felicitat i una de les que generen més addicció.
Repetim: el simple fet de rebre la recompensa ens genera la dosi de dopamina, no pas el fet de gaudir-la.
Això provoca que continuem buscant noves recompenses encara que ja n’hàgim aconseguit.
Algunes vegades rebrem la recompensa i d’altres no, i aquest fet és el que ens produeix la necessitat de seguir i seguir buscant-la. D’aquí el nom de recompensa “variable”.
Podeu entendre molt millor l’abast d’aquest sistema de recompensa variable en aquest article indispensable.
Les xarxes socials, el cavall de Troia
Doncs bé, el mecanisme psicològic rere la majoria de xarxes socials és exactament el mateix: el de la recompensa variable.
En comptes de rebre una compensació econòmica rebem (o no) un like, un comentari, una actualització de seguiment… I això dispara la dopamina al nostre cervell.
Evidentment, quan van aparèixer les primeres xarxes socials, ningú podia intuir aquests riscos.
De fet, en un inici tot el que es projectava d’aquestes xarxes era meravellós: un sistema per apropar-nos a les persones estimades, per compartir, inclús per organitzar-se com a ciutadania… l’últim que podíem imaginar és que les persones que estaven dissenyant aquestes xarxes, en realitat, no tenien cap mena d’escrúpol.
Tot just ara en comencem a ser conscients. Pel camí, tota una generació d’adolescents enganxats al mòbil.
I després d’aquest cavall de Troia que han significat les xarxes socials, la indústria de l’entreteniment digital s’ha desbocat.
Actualment, la majoria de jocs online funcionen amb “cofres”: unes caixes virtuals que inclouen diferents recompenses que t’ajuden a avançar en el joc. La majoria d’aquestes recompenses tenen poc valor, però de tant en tant en reps una de molt valor…
Us sona?
Els efectes col·laterals: manca d’autoestima i síndrome FOMO
Tot aquest sistema de recompenses variables estructurat al voltant dels likes i loves té encara un altre efecte perniciós que va més enllà de l’addicció.
Abans els i les adolescents no tenien indicadors per mesurar quelcom tan efímer, però tan important, com la popularitat. Ara sí que es pot mesurar i fins i tot es pot manipular l’aparador per aparentar ser més del que en realitat s’és. Més guapo. Més interessant. Més popular. I la unitat de mesura bàsica de tot això és el like.
L’ús quotidià de les xarxes socials ha traslladat la necessitat d’aprovació a l’entorn digital. Si no rebem els likes, no només ens quedem sense la nostra dosi, sinó que a sobre veiem afectada la nostra autoestima.
Al 2017, Sean Parker, un dels creadors de Facebook, reconeixia en una entrevista que la xarxa social havia estat dissenyada per explotar una vulnerabilitat de la psicologia humana. La idea era simple: convertir Facebook en un “circuit tancat de retroalimentació de validació social”.
Evidentment, això és extrapolable a les altres xarxes socials.
De fet, l’impacte de les xarxes socials que giren entorn allò visual i exploten l’exposició de la pròpia imatge (com Instagram, Tik Tok o BeReal) en l’autoconcepció dels i les adolescents és encara més elevada i així ho han alertat diversos estudis. Fins i tot els interns: el setembre del 2021, The Wall Street Journal feia públic un document intern on la mateixa empresa reconeixia que Instagram actua contra l’autoestima d’una de cada 3 adolescents.
Val a dir que l’empresa no ha fet res o pràcticament res per canviar aquesta situació i els i les joves continuen compartint a les xarxes la seva vida minut a minut.
Una altra prova d’això és que TikTok a la China està pensat per evitar aquests problemes: la versió infantil té perspectiva educativa, amb continguts adaptats i un límit de minuts d’exposició diaris. Mentres que a la versió internacional l’algorisme funciona com a la resta de xarxes. De fet, un analista de Google declarava en aquest article que “la versió xinesa i la dels EUA podien ser comparades, en termes d‘adicció, als espinacs i a l’opi respectivament”
Però aquest no és un comportament exclusiu dels adolescents. Som molts els que apliquem filtres, assagem postures, inventem decorats o disciplinem els objectes al voltant d’una taula per aconseguir una foto que opti a tenir molts likes.
Viuen -vivim- una vida paral·lela a través de la pantalla? El fet que la professió (professió?) d’influencer sigui una de les més mencionades com a l’ideal laboral de molts adolescents, ens hauria de donar pistes.
Un altre trastorn del qual sovint som poc conscients és l’anomenat FOMO per les seves sigles en anglès (“Fear Of Missing Out”). És la por de pensar que està passant alguna cosa i nosaltres no n’estem assabentats o no hi som.
En el fons és una por molt antiga i natural, especialment durant l’adolescència: la por a quedar excloses del grup. Si no hem compartit aquesta experiència amb el grup, ens quedem fora d’aquest.
El FOMO es tradueix a l’entorn digital en una actualització constant de totes les xarxes socials i aplicacions de missatgeria de forma obsessiva. En qüestió de pocs minuts revisem totes aquelles aplicacions susceptibles de ser actualitzades i ho fem de forma automatitzada.
Una altra funció dissenyada per a explotar aquesta “por” és el scroll infinit. Saber si ens estem perdent alguna cosa és tan fàcil com fer un gest amb el dit, i com sempre apareix quelcom nou, això reforça el nostre comportament.
Quantes vegades al dia ho feu vosaltres? Aquests hàbits també els transmetem a la canalla de forma inconscient.
Les relacions personals a través del mòbil
Relacionar-se únicament a través del mòbil pot tenir les seves complicacions a l’hora de desenvolupar habilitats socials. I a l’adolescència, és justament quan desenvolupem aquestes habilitats.
És el moment de fer colla, les primeres cites… Es tracta d’una època on les nenes i nens redueixen la comunicació amb els adults al mínim (de vegades costa saber si encara viuen amb nosaltres) i, per tant, la majoria d’interaccions es produeixen amb gent de la seva edat.
Si l’única forma de comunicar-se, és a través del mòbil, això pot fer que no adquireixin habilitats socials bàsiques.
Per què?
Quan interactuem a través de les xarxes o aplicacions de missatgeria, es perd l’impacte de la comunicació no verbal que és una font d’informació molt valuosa. Ells i elles mateixes reconeixen que sovint hi ha malentesos o tensions per aquest motiu.
A l’estudi “Les TIC i la seva influència a la socialització dels adolescents” publicat per la Fundació Ayuda a la Drogoadicción, els experts assenyalen que els i les adolescents es fan forts en la comunicació digital per la “mampara” il·lusòria que crea la virtualitat però després els costa mantenir la relació en el mateix nivell quan es troben cara a cara.
En altres paraules, el nostre futur com a espècie és acabar perdent la capacitat de la parla en favor d’uns polzes hiper-musculats que ens permetran escriure amb el mòbil tot allò que no diem amb la veu.
Bromes a part, encara no sabem quins efectes reals tindrà tot això en el futur del jovent, doncs estem parlant d’una generació sencera que està fent de prova pilot. Però cal preguntar-se: seran aquestes generacions capaces d’espavilar-se en el món no-virtual? Seran felices en les seves relacions personals? Tindran una perspectiva pròpia de la realitat que els envolta? Inquietuds i criteris per prendre decisions en la seva vida social, professional, etc.?
Què podem fer les famílies per prevenir un mal ús del mòbil?
En primer lloc, ser exemple, si els nostres fills i filles ens veuen, des de petites, enganxats a les pantalles, no esperem que, quan entrin en l’adolescència, d’ells surti cap altre hàbit per iniciativa pròpia. Aviat voldran tenir els seus propis dispositius per guanyar autonomia en l’ús d’aquests, per divertir-se i per relacionar-se.
De fet l’ideal és endarrerir el màxim aquest moment i introduir el mòbil de forma gradual en les seves vides, tal com expliquem en la “Guia per a famílies cruels i malvades” una guia amb consells i trucs per introduir el mòbil als més petits d’una forma conscient.
I si la situació comença a sobrepassar-nos?
-Tot això està molt bé, però el meu fill ja és adolescent i crec que ja té un problema.
Per tenir la certesa que cal actuar, trobem alguns indicadors típics que podem tenir en compte:
- Baixada del rendiment escolar
- Trastorns del son o somnolència (això ens indicarà que es passa la nit amb el mòbil)
- Signes d’estrès i alteració si li retirem el mòbil
- Manca de relacions fora del mòbil
- Pèrdua d’interès per altres activitats
- Signes d’ansietat, tristesa i depressió
Per aquelles famílies que ja es troben en una situació complexa, el primer que cal dir-los és que com a persones progenitores, tenen la responsabilitat sobre els seus fills i filles i també la capacitat d’establir unes normes que han de ser respectades.
Des de l’entorn familiar podem ajudar molt a redreçar la situació. Podem ajudar-los a entendre la situació i a tenir una mirada crítica si els expliquem les nostres inquietuds. Potser no és una conversa molt fluida, però anar llençant qüestions que els puguin fer reflexionar sobre l’ús que fan de les xarxes i d’internet, els pot ajudar en el procés.
Hi ha moltes altres coses que, com a mares i pares, tenim el dret i la responsabilitat de fer. Es pot pactar un temps màxim i un horari concret, es poden desactivar les notificacions (si no hi ha notificacions, no hi ha necessitat constant de fer actualitzacions), es pot monitoritzar el dispositiu dels fills i filles (existeixen infinitat d’aplicacions que ho permeten)…
Ara bé, si tot això no funciona i ens trobem en una situació on l’adolescent sobrepassa constantment els límits acordats o se les manega per evitar el control que en puguem fer, i res del que fem sembla tenir efecte, no ens ha de preocupar acudir a professionals.
La primera font de consulta ha de ser el nostre pediatre o bé el nostre servei de salut de referència.
També podem trucar al 061 (que a Catalunya rep el nom de CatSalut Respon) si ens trobem en una situació particularment greu i que requereix assistència immediata.
Hem de pensar que tot això ho fem pel seu bé però també pel bé de la unitat familiar. Al final, aquests comportaments no només afecten l’adolescent, poden afectar també germans i germanes, altres adults propers o nosaltres mateixes/os. Com més aviat actuem, millor.
