Tarifes
Persones sòcies 9.343 Contractes 23.928
Empreses  |  Blog  |  Contacte
Vols que et truquem?
skip to Main Content
tecnologia i educació

Usos de la tecnologia en l’educació: és possible un equilibri?

  • Som Connexió

Per aquest article hem comptat amb les companyes i col·laboradores integrants del programa Cafè i Social Media de la cooperativa CIPAIS (Centre d’Intervenció Psicològica, Anàlisi i Integració Social), entitat amb la qual aquest curs hem començat a intercooperar per dur a terme els tallers per a famílies sobre infància i pantalles.

Elles són la Laura Almagro Mediñà, pedagoga i gestora de projectes educatius científics i l’Iris Roch Ardanuy, gerent de CIPAIS i especialista en acompanyament de famílies i comunitat educativa sobre l’ús de pantalles en infància i adolescència.

Ens ha semblat molt important que persones que es dediquen a l’àmbit educatiu parlin en primera persona sobre aquest tema. Per tant, aquest article està escrit de la seva mà. Us deixem amb el seu text.

Durant els últims anys hem viscut una situació sobrevinguda, que ens ha fet acceptar reptes i canvis pels quals no estem preparades en cap dels àmbits de la nostra vida.

Les pantalles han aterrat a les aules amb força: l’educació s’ha digitalitzat. 

Amb la pandèmia tot es va accelerar, i la comunitat educativa va haver-se d’adaptar a marxes forçades al nou paradigma, destinant molts esforços a donar continuïtat a la tasca educativa en la infància i adolescència en un context molt complex. 

La pandèmia i la digitalització de l’educació

Amb la crisi de la COVID vam sortir del pas com vam poder, però la situació de confinament per la majoria de les famílies va resultar angoixant. Recordem les famílies fent malabars a casa mentre s’estenien paraules com teletreball o expedients reguladors temporals de treball, i mentre la incertesa i crisi econòmica i sanitària feien trontollar el clima social.

Les hores se’ns omplien de videotrucades, familiars i de feina, per no perdre’ns detall durant aquelles setmanes, que es van convertir en mesos. I tot això sota la mirada atenta i preocupada d’infants i joves.

Nenes i adolescents havien de connectar-se per continuar aprenent i trobant-se amb companyes i docents, utilitzant eines que el Departament va posar a disposició. 

L’alumnat de grau superior de primària i tota secundària disposava de més coneixements i facilitats per seguir, però per les més menudes resultava més difícil que els arribés tot l’aprenentatge i entreteniment a través de pantalles.

Les docents es van sentir pressionades per una digitalització forçosa, acollint la creació d’una nova figura: el/la referent digital als centres educatius. Aquesta figura ha anat ocupant un lloc d’assessorament i formació als centres, tot i que sovint denuncien la falta de formació especialitzada que tenen en aquest àmbit.

Ja en fa quatre anys, i allò que semblava un ajust provisional, ha esdevingut permanent. Molts centres escolars substitueixen cada cop en més mesura el paper per la pantalla, amb els seus avantatges, però també amb tots els riscos associats. 

Tot procés de canvi porta amb ell un moviment convulsiu i revolucionari, que és natural i necessari: el qüestionament del canvi, el pensament crític i l’espai de reflexió. 

Escoltem els senyals d’alarma a casa i a les aules

Aquesta acceleració de la qual parlem es dona quan, d’un dia per l’altre, cada infant i adolescent té un dispositiu tecnològic portàtil només per a ella/ell.

I, és que, com sabem, l’any 2020 Departament d’Educació va donar Chromebooks (ordinadors portàtils distribuïts per la multinacional Google) a l’alumnat. L’objectiu era que treballessin de forma més digitalitzada i més autònoma. Amb un afegit: es responsabilitzava les famílies de l’ús d’aquest aparell.

En les nostres trobades amb les famílies, sovint surt la crítica cap a aquest fet, i cap al nou ús educatiu dels dispositius i les eines tecnològiques, a l’aula i a les llars, que això ha implicat. I és que molts dubtes envolten aquesta situació: 

  • Fins a quin punt els ordinadors substitueixen el paper? 
  • Quina és l’edat recomanada d’ús de les pantalles? 
  • Quantes hores passen davant la pantalla quan són a l’aula?…
  • …I quan fan les tasques a casa?

L’àmbit educatiu, sanitari i tecnològic, han d’anar plegats per acompanyar amb responsabilitat i compromís aquestes inquietuds. Un primer pas per això és que les famílies tinguin accés a la informació sobre el pla de digitalització de cada centre educatiu, així com la posició enfront de l’ús dels dispositius mòbils.

A més, volem aprofundir en tres aspectes que es deriven de la introducció de les tecnologies digitals a les aules: 

  • Els interessos privats de les empreses que comercialitzen les plataformes que més fem servir: les dades que n’extreuen.
  • Moltes eines que semblen innocents jocs poden arribar a convertir l’experiència educativa en competència i rivalitat entre l’alumnat, si no es fa servir bé.
  • Quan la digitalització arriba a tots els centres educatius i llars, es generen escletxes entre aquelles que ja saben com funciona (i dels perills que implica), les que tenen disponibilitat i temps per dedicar-se a acompanyar… i les que no. És a dir, s’accentua la bretxa socioeconòmica preexistent.

Què hi ha rere la digitalització de l’educació? Extracció de dades

Hi ha una altra qüestió que escapa a la intervenció que puguin fer docents i famílies: qui hi ha darrere d’aquestes eines tecnològiques i plataformes digitals que tant utilitzem?

Un gran volum de centres educatius fan servir Google com a proveïdor de serveis. En molts casos perquè no hi ha gaires més opcions a l’abast.

La multinacional estatunidenca “ofereix” multitud de serveis, eines i plataformes que faciliten el nostre dia a dia. Però, d’altra banda, té uns objectius i valors molt allunyats de la vocació social i educativa. 

Hi podria haver alternatives: un servidor i aplicació propis, amb la qual es pugui decidir i protegir l’ús que es fa de les dades personals. 

tecnologia a les aules

Evitem la competència i les recompenses, que promouen l’individualisme

Heu sentit parlar de la “gamificació”? És convertir qualsevol experiència en un joc. En aquest cas, a través de plataformes i aplicacions digitals.

Un exemple és Innovamat, una proposta educativa que treballa habilitats matemàtiques com el pensament computacional a través de la robòtica i els videojocs. El premi al progrés en l’aprenentatge és una estona de joc “lúdic” dins del mateix programa.

Aquesta situació ens aporta dinàmiques noves d’aprenentatge que poden resultar un avantatge. Però ens agradaria sobretot aturar-nos en l’aspecte de la recompensa en forma de joc (com si aprendre no pogués ser divertit en si). Volem que els infants aprenguin que després de qualsevol tasca, poden trobar una recompensa? Funcionarà així el seu dia a dia? I si no en tenen, què els passarà? Activar aquest circuit neuronal i associar l’aprenentatge a una motivació amb recompensa externa, té els seus riscos.

Altres eines tecnològiques com Kahoot o Genially, també s’utilitzen associades a recompenses. Fan servir puntuacions, que generen un rànquing de posicions de l’alumnat… fet que deriva en comparacions entre individus. Promoure la competència entre alumnes és un model integratiu per a tots i totes? 

A vegades caiem en dinàmiques que poden portar associades ferides en l’autoestima d’infants que estan formant la seva identitat. En aquest cas hi ha una solució senzilla: es poden crear propostes a través d’aquestes eines digitals, sortejant-ne les dinàmiques individualistes, com treballar en equips, o evitant que els rànquings siguin visibles.

Que la digitalització no accentuï les desigualtats!

Per acabar, arriben queixes relacionades a què es demani als infants i adolescents treballar a l’aula a través del mòbil personal. I això posa en relleu el fet que “totes haurien de tenir telèfon mòbil”. Obviant que no totes en tenen… per opció familiar o per motius econòmics. 

Cal llavors, ser clares: el mòbil és una eina educativa? 

És important establir els diferents usos i necessitats de la tecnologia que tenen les infants en les seves etapes de desenvolupament. Un menor no hauria d’utilitzar un dispositiu mòbil propi a l’aula, quan hi ha ordinadors i tauletes específiques per a l’ús educatiu. 

I, aquí ens posicionem: el mòbil tampoc els hauria de caldre a les nenes i nens en els espais de socialització i oci, com és l’esbarjo. 

Així, insistim: assenyalem i marquem bé la diferència entre la funció del mòbil i la de l’ordinador o la tauleta a l’aula per fer una tasca educativa.

tecnologia a les aules

Com protegim i acompanyem en l’ús de la tecnologia?

La protecció absoluta no existeix. Cal que ho tinguem clar:  l’entorn digital, com l’entorn físic, ens hi podem trobar vulnerables. Per això fem tant d’èmfasi en la importància que les famílies tinguin nocions de ciberseguretat, per tal de protegir-se i configurar els dispositius dels menors, evitant el màxim possible, intrusions

Els nostres infants han d’aprendre, de forma progressiva, a utilitzar les eines i els recursos tecnològics, perquè formaran part del seu dia a dia. La pregunta clau és: com? 

Sembla obligatori, quasi inevitable, que les famílies disposin de les eines i plataformes digitals, i en dominin el funcionament per acompanyar els menors en el seu ús. Per nosaltres, aquest és el punt  on cal insistir més, ja que és el més conflictiu i fràgil.

I això… és una feinada! 

Sovint, per por a la desprotecció dels seus infants, i per la inseguretat que provoca el món digital, les famílies opten per fer servir el control parental. Aquesta ens apareix com l’opció més eficaç perquè ens manquen referents i formació per poder acompanyar les seves filles i fills. 

Nosaltres volem trobar maneres per poder fer que ens sembli menys difícil tot plegat. I ser capaces, sense recórrer a les aplicacions de control, aconseguir aquest acompanyament. 

Així doncs, com fem autònoms i responsables als infants i joves en les seves tasques educatives, quan aquestes requereixen un dispositiu digital? Com fem que no resulti una càrrega pel centre i per les famílies? Com formem a les famílies perquè puguin acompanyar amb seguretat i protecció els menors? 

I sobretot, si no ens interessa o resulta útil l’entorn virtual, quin camí podem seguir per l’acompanyament?

Treballar unides per un enfocament universal

Per anar concloent: la tecnologia pot aportar avantatges en el treball a les aules, quan es donen les condicions d’edat i maduració per treballar el desenvolupament d’habilitats competencials tècniques. Habilitats com: 

  • Cerca d’informació
  • Seguretat digital
  • Resolució de problemes
  • Treball en equip
  • Altres habilitats socials com: relacionar-se saludablement, pensament i opinió crítica… 

Però aquest treball només es podrà fer si garantim una integració educativa que tingui continuïtat a casa. Com? Mitjançant pactes i acords d’ús comuns entre docents i famílies, a més de formació àmplia i específica

Cal també una perspectiva estructural. L’educació digital en la infància no hauria d’estar confrontada amb valors i interessos, ni dependre de competències individuals dels membres de les famílies, tampoc de les situacions econòmiques de cada llar.

L’accés a la tecnologia ha d’estar garantit en termes col·lectius i universals, tractant de fer una transició segura i amigable cap a la digitalització per a totes les parts. I això és possible si establim els límits escoltant les que treballen dia a dia amb infància i adolescència, i si estretim el vincle amb les necessitats de les famílies. 

És a dir: si fem més força l’aliança de tota la comunitat que estem criant i educant. Només així allunyarem la sensació que tenim actualment: que som David lluitant contra el Goliat-monstre de la tecnologia (i tots els interessos que hi ha darrere).

No ets usuària de la cooperativa i vols rebre els articles i recursos sobre infància i pantalles? Deixa’ns aquí el teu correu electrònic i t’enviarem el butlletí trimestral.

Potser t'interessa...

Back To Top